viernes, 30 de diciembre de 2016

Cada cop

Cada cop que coincidim,  em mira fixament amb mig somriure i em fa la mateixa pregunta:
-"Ens coneixem d'algo"?
I sempre que m'ho pregunta li contesto:
-"Doncs no ho sé".
El miro uns segons axinant els ulls i amb cara de sorpresa exclamo:
-"Ahh si!  Tu ets el veterinari! ".
I fingeixo no saber el seu nom.

I comença així una conversa breu,  en la que ens mirem als ulls,  reconeixem que sempre ens diem el mateix, ens mirem als llavis, somriem i ens diem "fins la propera".
M'atreveixo a dir que ho fem conscientment. Ho hem fet durant 14 anys.
Suposo que estem d'acord en que hi ha jocs tant divertits que millor que no s'acabin mai.

jueves, 29 de diciembre de 2016

Puto amor

Sembla haver-hi un desequilibri en l'univers. Fins i tot l'acte de donar-se la mà, tan íntim i tan emocional, passa a ser incòmode.
Si coneixes algú afí, resulta tenir deu anys menys que tu i sinó en té vint més. El que no està traumat per una relació anterior està traumat per un dels seus pares o és més avorrit que una ostra.  A altres els envaeix l'adolescència tardana, el complexe del casat o l'egocentrisme manifest. També hi ha els que es declaren infidels sense remei, els que estan en parella però presumeixen de ser solters o els que s'enamoren dia sí i dia també. Els addictes a les xarxes,  els addictes a la birra o els addictes a tocar els collons. Els crítics que tot ho saben,  els que menteixen de manera continuada o els que t'afalaguen la vida per un polvo mal fet. I per últim,  aquells que són de tot una mica (sí, existeixen) o els escarmentats de la vida com jo, però amb penis.

Està clar que, passats els 35, és molt millor posar un hàbit a la teva vida. O a en Dexter.  

Però no perdis l'esperança...  Mai se sap.

jueves, 22 de diciembre de 2016

Una

Després d'un seguit de despropòsits i sense escoltar al teu instint,  per fi entens el perquè has fracassat tants cops.
En Mario Vargas va deixar escrit que tothom pot estimar l'alegria,  però només alguns són capaços d'estimar el caos i la decadència. Trobar a algú capaç de veure a través de tu,  que et conegui de veritat i que no marxi corrent, no és tan difícil. Només fa falta un pas: obrir-se.

Així que deixa de donar oportunitats a estranys i dóna-te-la a tu mateix.

miércoles, 21 de diciembre de 2016

Que no sembli amor!

Que no sembli amor, que és el que es porta ara. Tu dius lliure i jo dic covard. Covard tot aquell que no es pot comprometre a l'instant. Covard tot aquell que va posar un límit des del principi. 

Jo es que no vull res seriós. Com si no fos suficientment seriós ser dins d'un altre ésser humà. 
Jo es que no hi crec en les etiquetes. Com si posar nom a les coses fos dolent. 
Jo es que busco passar l'estona. Com si la vida durés per sempre. 

Perquè no volem que ningú ens conegui. Perquè es més fàcil començar de nou cada cop mostrant la millor versió. Por a que quan l'altre rasqui una mica, vegi que no hi ha res. 

Res seriós.

I seguiu rascant, canviant cromos en forma de cos i comprant roba interior cara per a què altres s'espolsin els peus en entrar. Feu de l'amor una servitud de pas. Dos petons mal donats, quatre envestides i un wassap. 

El més trist és que la societat ha aconseguit invertir els papers. Ara si sents alguna cosa és que estàs boig. És massa aviat. Massa arriscat. Poc intel·ligent. 

Com ho fas per no sentir res quan ho fas? 
Com fingeixes la vida?
Com és fa per a què no sembli amor i simplement sigui un error?

( Galan,  R.  Haz que no parezca amor )

Murs

S'hi està massa bé.  Darrere aquests murs ni plou ni fa vent. S'obre des de dins i a vegades ni el timbre funciona. 
I veig com us feu aquells petons mirant-vos als ulls. Això deu ser l'amor. Però mira... s'hi està tan bé darrere aquests murs... Sense pors i amb un mateix. 

De fet, començo a entendre de què va la història. No sóc l'única que fingeix ser normal i la gent s'estranya quan mostro la veritat. Hauríem de fugir dels mentiders, però es veu que és a l'inrevés. 
Després molts demanen que es derroquin murs per ells. A mi ja m'està bé com estan, tot i que encara podrien ser més alts. 

Sapigueu que: "La història la escriuen aquells que pengen als herois". No els que moren d'amor.


miércoles, 14 de diciembre de 2016

Escena 1


Drama. Són ja les sis de la matinada i el taxi t'ha deixat just davant de casa. Ja no et queda res de maquillatge i tens tot el rímel corregut de muntar una esceneta de drama victorià en sortir de la discoteca. Ara mateix ets el més semblant a un ós rentador alcoholitzat. I en entrar a casa tanques per dins resignada en acceptar que no entrarà ningú més darrere teu, ni tan sols la teva dignitat, que l'has deixada dins d'algun cotxe entre el seient de darrere i la guantera.

I mentre pixes, treus els cubates i t'entren els dubtes existencials de sempre: t'adones que no saps que estàs fent amb la teva vida... i això és depriment. I asseguda amb les calces als peus, agafes el mòbil i li dius per wassap que el trobes a faltar, que l'estimes i que l'esperes tota la vida. Que estàs aquí per quan ell vulgui ni que sigui a estones i que el creus quan et diu que t'estima de veritat.

I ho envies a la teva millor amiga. I ara ja pots dormir. Perquè no et satisfà tenir-lo, ni tenir-lo a mitges ni no tenir-lo, i perquè és l'única manera de què la teva vida continuï. 

Com la de tothom.





martes, 13 de diciembre de 2016

Corre


Imbecil·litats. No saber que ets imbècil, no fa que ho siguis menys. De fet, ser imbècil i no saber-ho encara et fa més imbècil. 
Si col·loquessin a tots els imbècils en una barca a 500 metres de la platja, en comptes de remar es dedicarien a tuitejar qui és el que rema pitjor. No cal dir que la barca acabaria a l'Atlàntic gràcies als corrents, és més, segur que xocarien amb el mateix iceberg que el Titanic. 

Fora sarcasmes. Els imbècils acaparen la humanitat i és molt difícil detectar-los a la primera. Però si algun dia ho fas, corre! I no miris enrere...




lunes, 12 de diciembre de 2016

El que vulguis

Canvi. Si tenim res en comú les noies,  és que a cada final d'etapa ens ve de gust un nou look. Com si per art de màgia,  els problemes i els mals records canviessin de color com els cabells o es quedessin tirats pel terra de la perruqueria per sempre més.

Ho sabem... No tindrem tanta sort. Però escolta,  si necessites un canvi és perquè, per dins, ja has canviat.  I això és un reclam del nostre cor: t'has d'estimar sempre a tu mateixa, no només quan et fan mal.



domingo, 11 de diciembre de 2016

Paraules

Apatia. Amb el ganxo llarg i afilat et va esquinçar de dalt a baix i va estirar amb força els budells cap a fora. 
No t'ho hagueres pensat mai, ho sé. Ell, que tant estima la poesia... però noia, no l'entén pas. Ell, que de tanta tendresa presumia, per les altres. Ell, que adora Amelie. Però no t'equivoquis, només ho fa per la banda sonora. 
Si, ho sé... aquell que en un tancar i obrir d'ulls va fer que deixessis de creure en l'amor. I és que en sis mesos t'ha convertit en una apàtica dels sentiments, una gandula pel compromís i un maniquí de les ganes. 

I si alguna vegada et preguntes si deu estar pensant en tu i et ve al cap un "no", no el culpis. Segur que té feina... tapant el forat d'alguna durant una "bona estona" superficial i plena de "no res". 

Deien els Beatles: Deixa-ho estar... 

martes, 6 de diciembre de 2016

Juli

El teu nom, que també és meu, fa olor a terra humida,  llàgrimes i ciment.  Fa olor a xiprer, clavell sec i nit ferida. 
El teu nom, que també és meu, el porto amb orgull. Fins i tot en llunyania.
La teva sang,  que també és meva,  corre dins meu amb la teva vida. El meu pare i padrí, un espòs i melangia. 
El nostre nom,  el teu nom,  mai serà oblit.


domingo, 4 de diciembre de 2016

Trenta-cinc dies

Temps. De sobte un matí et lleves i tot torna a ser com abans. Ja no notes l'ofec al pit ni plores en veure una escena d'amor. Ja no recordes el gust de res: ni dels bons moments ni dels dolents, i aquells mesos es transformen en un buit amnèsic dels quals aconsegueixes parlar amb indiferència. Ho has fet,  t'has desfet  d'allò que et feia mal, i el millor és que ja t'és igual tot. Ja no necessites adormir-te abraçant fort el coixí contra el teu pit. I t'has adonat ara quan, a l'obrir la nevera, ha caigut aquell imant que et va portar d'Islàndia. I pots cantar, sense que brollin les llàgrimes, aquella cançó de la Nina Simone que tant t'emociona i que fa un mes et feia plorar com una magdalena:
Tu no saps com és, nen, tu no saps com és estimar algú, estimar algú com jo t'estimo a tu... 

miércoles, 30 de noviembre de 2016

Lliçons

Aprenem. Sempre... però el preu mai és just. Si més no,  per un dels dos. Potser encara no has après que no es pot donar el cor tan fàcil,  i molt menys a desconeguts.
Imaginaves que, amb ell, els matins serien de color, les nits càlides i els petons dolços... i de sobte, un dia descobreixes que és en blanc i negre,  insípid i de mal gust. 
No. No li dones massa importància a la confiança, ni sobrevalores la sinceritat i no, no demanes res fora de lo comú... Simplement, t'has equivocat de persona. 
I ara digues: quant de temps et costarà oblidar i tirar endavant? I sobretot,  quant de temps et portarà acceptar que no tothom pagarà sempre el preu que vals?

lunes, 28 de noviembre de 2016

Tant era

Especial. I és que pensar que ets especial per a algú és feina fàcil quan per a tu sí que ho és.  
No aprens mai a distingir entre error i encert,  així que tot i que insisteixes a follar ànimes, segueixes sense trobar algú que et penetri amb els ulls. I sempre acabes sent un nom en una llista de "no res" en comptes de ser una història sense fi. 
I clar... tot sabent com acaba, la destrossa és inevitable... 
Sort que el fil i l'agulla arreglen aquesta cosa, ja sense forma, que duem al pit. 

domingo, 27 de noviembre de 2016

Els absents

Nadal. Ja han penjat els llums i es comença a respirar l'ambient. Tot és felicitat...o bé, això sembla. Ens adormirem durant  els grans i llargs banquets, rebrem els regals que hem demanat ansiosos i podrem donar els que hem de comprar a qui més estimem.
I per dins, és la més trista per aquells que trobem en falta a les persones que ja no són entre nosaltres. El lloc buit a la taula on era costum seure, els canelons que cuinava tan bons i que ningú sap cuinar de la mateixa manera ... I no, no les substitueixen ni l'últim model de mòbil ni una Smart TV.
No, siusplau, que no oblidem mai la vertadera essència: que no són els regals els que fan el Nadal, sinó les persones que són un regal per a la nostra vida.

miércoles, 23 de noviembre de 2016

Plugim


Plou. Diuen que l'aigua purifica, però avui m'he xopat i no noto res fora de lo comú. Potser perquè estava massa emocionada escoltant Nightcall de Kavinsky i he oblidat per un moment que el camí a la feina és feixuc, sobretot quan saps que ningú t'esperarà per dur-te a casa quan en surtis. 
I em fa somriure recordar que, amb tu, els matins eren més matins... I penso en la meva cafetera, que no em falla mai... i torno a somriure. 
I és que la felicitat està en un mateix. Fins i tot quan plou.

domingo, 20 de noviembre de 2016

Secular


El baluern del despertador es fa el nostre aliat com la llum que entra per les escletxes de la finestra. No tenim llar de foc que escalfi els nostres cossos i la veritat, no cal, doncs la pell ens bull com si romanguéssim tombats sobre les dunes.  
Mentre ell es dutxa, passejo pel menjador tafanejant les seves coses. M'entusiasma omplir-me de la seva vida. He trobat aquell àlbum dels Beatles. Jo també el tinc, però el seu és especial, adoro el vinil. Em fa reviure el ser nena, com quan ballava Amanda Lear amb el meu pare pel bell mig del menjador. I ratifico en aquell precís moment que ni tan sols he complert la meitat de coses que tenia planejades. Maleït el temps que no para per ningú i ens fa ser esclaus de la pressa.  
Potser hauria de fer cas al despertador i deixar de somiar desperta... però no ho puc evitar. Encara sóc una nena, suposo...alguna explicació ha d'haver al perquè segueixo sent tant ingènua. 


sábado, 19 de noviembre de 2016

Inefable


Ja no ens diem "amor". Dius que no ho hem de fer, ni que jo em mori de ganes de sentir-ho. He substituït les tendres abraçades per dolços de tot tipus i a sobre mai arriba aquell taxi que m'ha de portar de nou a la meva vida d'abans. I mira que fa dies que l'he avisat... potser em vaig voler equivocar al donar la direcció.
I així estem... millor dit, estic, a pell i ossos imaginant que tot de sobte canviarà i ens veuràs junts per sempre i m'abraçaràs i m'acaronaràs i em rodejaràs i m'estimaràs i... així és com m'adormo totes les nits per a despertar-me de nou de matinada recordant la realitat.
Segurament no ho entens, però fa tant de fred... i no és el novembre. És aquesta buidor que m'acompanya dins meu... i glaça tant que puc deixar de sentir-me a mi mateixa. 
Em repeteixo que demà serà un altre dia, però sempre acaba sent com l'anterior: una sobirana merda. 
I és que no sé fer-ho millor.