miércoles, 30 de noviembre de 2016

Lliçons

Aprenem. Sempre... però el preu mai és just. Si més no,  per un dels dos. Potser encara no has après que no es pot donar el cor tan fàcil,  i molt menys a desconeguts.
Imaginaves que, amb ell, els matins serien de color, les nits càlides i els petons dolços... i de sobte, un dia descobreixes que és en blanc i negre,  insípid i de mal gust. 
No. No li dones massa importància a la confiança, ni sobrevalores la sinceritat i no, no demanes res fora de lo comú... Simplement, t'has equivocat de persona. 
I ara digues: quant de temps et costarà oblidar i tirar endavant? I sobretot,  quant de temps et portarà acceptar que no tothom pagarà sempre el preu que vals?

lunes, 28 de noviembre de 2016

Tant era

Especial. I és que pensar que ets especial per a algú és feina fàcil quan per a tu sí que ho és.  
No aprens mai a distingir entre error i encert,  així que tot i que insisteixes a follar ànimes, segueixes sense trobar algú que et penetri amb els ulls. I sempre acabes sent un nom en una llista de "no res" en comptes de ser una història sense fi. 
I clar... tot sabent com acaba, la destrossa és inevitable... 
Sort que el fil i l'agulla arreglen aquesta cosa, ja sense forma, que duem al pit. 

domingo, 27 de noviembre de 2016

Els absents

Nadal. Ja han penjat els llums i es comença a respirar l'ambient. Tot és felicitat...o bé, això sembla. Ens adormirem durant  els grans i llargs banquets, rebrem els regals que hem demanat ansiosos i podrem donar els que hem de comprar a qui més estimem.
I per dins, és la més trista per aquells que trobem en falta a les persones que ja no són entre nosaltres. El lloc buit a la taula on era costum seure, els canelons que cuinava tan bons i que ningú sap cuinar de la mateixa manera ... I no, no les substitueixen ni l'últim model de mòbil ni una Smart TV.
No, siusplau, que no oblidem mai la vertadera essència: que no són els regals els que fan el Nadal, sinó les persones que són un regal per a la nostra vida.

miércoles, 23 de noviembre de 2016

Plugim


Plou. Diuen que l'aigua purifica, però avui m'he xopat i no noto res fora de lo comú. Potser perquè estava massa emocionada escoltant Nightcall de Kavinsky i he oblidat per un moment que el camí a la feina és feixuc, sobretot quan saps que ningú t'esperarà per dur-te a casa quan en surtis. 
I em fa somriure recordar que, amb tu, els matins eren més matins... I penso en la meva cafetera, que no em falla mai... i torno a somriure. 
I és que la felicitat està en un mateix. Fins i tot quan plou.

domingo, 20 de noviembre de 2016

Secular


El baluern del despertador es fa el nostre aliat com la llum que entra per les escletxes de la finestra. No tenim llar de foc que escalfi els nostres cossos i la veritat, no cal, doncs la pell ens bull com si romanguéssim tombats sobre les dunes.  
Mentre ell es dutxa, passejo pel menjador tafanejant les seves coses. M'entusiasma omplir-me de la seva vida. He trobat aquell àlbum dels Beatles. Jo també el tinc, però el seu és especial, adoro el vinil. Em fa reviure el ser nena, com quan ballava Amanda Lear amb el meu pare pel bell mig del menjador. I ratifico en aquell precís moment que ni tan sols he complert la meitat de coses que tenia planejades. Maleït el temps que no para per ningú i ens fa ser esclaus de la pressa.  
Potser hauria de fer cas al despertador i deixar de somiar desperta... però no ho puc evitar. Encara sóc una nena, suposo...alguna explicació ha d'haver al perquè segueixo sent tant ingènua. 


sábado, 19 de noviembre de 2016

Inefable


Ja no ens diem "amor". Dius que no ho hem de fer, ni que jo em mori de ganes de sentir-ho. He substituït les tendres abraçades per dolços de tot tipus i a sobre mai arriba aquell taxi que m'ha de portar de nou a la meva vida d'abans. I mira que fa dies que l'he avisat... potser em vaig voler equivocar al donar la direcció.
I així estem... millor dit, estic, a pell i ossos imaginant que tot de sobte canviarà i ens veuràs junts per sempre i m'abraçaràs i m'acaronaràs i em rodejaràs i m'estimaràs i... així és com m'adormo totes les nits per a despertar-me de nou de matinada recordant la realitat.
Segurament no ho entens, però fa tant de fred... i no és el novembre. És aquesta buidor que m'acompanya dins meu... i glaça tant que puc deixar de sentir-me a mi mateixa. 
Em repeteixo que demà serà un altre dia, però sempre acaba sent com l'anterior: una sobirana merda. 
I és que no sé fer-ho millor.