lunes, 7 de agosto de 2017

Aprendre

Arriba un moment a la vida, que tu mateixa et sorprens de tu mateixa. La vida t'ha ensenyat tant... això si, a cops.

I sents que has après a fluir, a ser sense por, a estimar de debò i a matar l'orgull.
Perquè l'important no és que la vida ensenya, sinó aprendre les lliçons que ens ofereix.

I un bon dia tires per terra aquell dit que diu: "la felicitat només dura un instant" i et fas amb allò de: "si et sents feliç cada dia, ja ho has entès tot".

I vius en pau.

jueves, 27 de julio de 2017

Sempre

De ben petita he cregut en els "per sempre". La mort és per sempre, els que ens apassiona ho fa per sempre, un llibre, una ideologia, un valor... l'amor. 

L'amor de veritat apareix del no-res i s'instaura tan dins que és impossible fer-ho desaparèixer. S'estima tot allò bo, s'estima la decadència, s'estima la solitud, la companyia, la distància, la pell, la manera de tocar-nos, els riures, l'essència... L'amor no demana que canviïs, simplement et canvia sense preguntar. 

Hi ha qui pensa que tot té un final, que res és per sempre... però es molesta en crear un principi. Perquè ho sabem. Perquè ho volem. Perquè darrere de cada desil·lusió hi ha el desig de què algun dia aparegui algú que no deixi mai d'estimar-nos. 


domingo, 2 de julio de 2017

El vestit

Remeno en la foscor
de l'armari atapeït.
Avui duré vestit...
o potser la teva pell,
la que humiteja sobre el llit.

I amb la mirada em crides,
dius que segui al teu costat.
Em treus un riure,
em deixes nua
i ja paro de buscar.

Em vols vestir de llençol
i mormur tendre...

I sempre dic que si.

martes, 27 de junio de 2017

Occhiolism

Em diu que el primer cop que em va veure, va saber que acabariem junts, que era qüestió de temps. També em diu que no creu en el destí. Destí o no, quan em mira... si pogués veure's amb els meus ulls quan em mira, aleshores entendria perquè encara no li he dit que l'estimo.

I es que dir un "t'estimo" pensant en tot el que em fa sentir, es queda curt.

domingo, 18 de junio de 2017

Univers

Tot era més fàcil sent un estel desapercebut. I ara, amb la por que de nou t'apaguin, vols fugir sense mirar enrere, com sempre has fet. T'havies proposat no canviar mai per ningú però, tot i estar morta de por, segueixes dempeus al mateix lloc. No, tu no has canviat res.
Encara no ho entens?
Ell t'ha canviat a tu.


lunes, 12 de junio de 2017

Referèndum

De confiar de bones a primeres a confiar poc a poc, hi ha una diferència.

No esperis que la prudència del temps et protegeixi de la decepció, perque el valor de les coses bones només el sabem quan les perdem.

miércoles, 7 de junio de 2017

Sense cicatrius

Sense adonar-te'n, vas començar a entregar el millor de tu a qui et regala el seu temps. Sense comparacions. Sense orgull.

Perque has entès que donar no és perdre, perque vols que et faci l'amor però el de la seva vida, perque li menjaries la cara a petons cada matí, cada tarda i cada nit. I el més important: has descobert que no arriscar-te per la por de perdre, ja és la pitjor derrota.

martes, 23 de mayo de 2017

Així és com ha de ser

Que algú sigui casa teva i no un edifici de quatre parets. Que t'obrin el cor per a que entris i no la porta per a que marxis. Que et facin viure veritats i no somiar fantasies.

Caminar pel carrer, pensar en ell i somriure.
I fer camí.

miércoles, 17 de mayo de 2017

Al cor

Pronunciar un "t'estimo" és massa fàcil, sobretot quan la paraula resta tan poc valor. Es pot pecar per no saber el seu significat i també es pot pecar per estimar moltíssim i malament.

Sia quin sia, si algú t'estima de debò ho saps. No cal que et mirin als ulls i t'ho diguin, perquè l'amor no se sent a cau d'orella, 

sinó dins el cor.

viernes, 12 de mayo de 2017

Ens ho mereixem

I és que  totes aquelles persones que ens van ferir, van omplir una motxilla de pesades pedres que ara estem obligats a arrossegar. Però mereixes que t'ajudi a dur-la i mereixo que m'ajudis també. Mereixem cada abraçada, cada petó i cada incertesa de saber què passarà. Mereixem somriure, mereixem les ganes i mereixem el temps que passem junts.

I si... costa pronunciar un "m'ho mereixo" i costa encara més acceptar que realment mereixem ser feliços... I és que en la nostra motxilla trobem la desmereixença, la desgana i la mandra d'exposar-nos novament. I la por... la por de ser un fracàs, de ser idealitzats i que ens vegin avorrits. Però ens ho mereixem i, a més, amb la mateixa intensitat que el primer cop que ens van fer un petó o que vam fer l'amor.

Em mereixo algú com tu.
I tant de bo sigui jo allò que tu mereixes.

lunes, 8 de mayo de 2017

Maig

No et vull tenir. El que vull és que escullis venir a veure'm, que sigui jo amb qui vulguis ser tu. Vull enamorar-te només vestint la teva corbata i observar-te mentre fumes una cigarreta.

No vull sexe per reconciliar-nos. El que vull és que fem l'amor sota els teus llençols i estimar-nos com estimem la llum del migdia, les tardes tranquil-les i el cafè del matí.

Però el que jo vull tant dóna. El que és important és que ho vulguis tu.

miércoles, 19 de abril de 2017

Quinze

Et regalaria els meus diumenges, els matins a l'estació i les tardes al llit. Et regalaria els meus peus per a infinites passejades i els meus ulls per a que sapiguessis com et veig jo a tu. Et regalaria els dilluns, els dimarts i els dijous. Em regalaria als teus braços, a la teva veu i a la teva pell.
Si tingués quinze anys et regalaria tot i més. 

domingo, 9 de abril de 2017

Matins

M'he despertat sense que soni l'alarma fastigosa de cada matí. Tot i que tinc posat el tema de Yellow, odio que em trenqui el son.
Recordo un matí de ja fa anys. Era diumenge i allí estava ell. Havia parat la taula amb torrades i cafè amb llet. Em va abraçar mentre es preguntava en veu alta com era possible que sempre em llevés tan guapa, ja que normalment la gent està horrible quan es lleva.
Allò era amor, suposo.
I ara, totes aquelles sensacions que adorava, em fan por o m'avorreixen, menys en aquelles estones quan em desvetllo a mitjanit o quan veig aquelles fotografies que plasmen la felicitat entre dues persones. I em poso capritxosa clamant "jo també vull!".
Fins que sona de nou Yellow i penso: tenir el llit per mi sola, tampoc és tan horrible.

domingo, 2 de abril de 2017

Aventures

Contemplava els meus ulls famèlics d'amor i els atipava amb petons, acaronant sense presses cada mil·límetre de la meva pell endurida amb els anys i pels desenganys.
I per un moment vaig oblidar-me de la persona que seré i de la que era, centrant-me en un sol segon: aquell en el que ens miràvem com es miren les coses que són més grans que nosaltres, nuus, abraçats i amb el desitg de tornar-nos a veure.
Amb la confiança arrelada, com si ja ens coneguèssim de fa temps.

Llamins

Que fer-nos promeses no ens farà ser més nostres, però sí el copsar qualsevol altre idioma quan no trobem paraules.
El de les mans si quedem muts, el de la mirada si mana el silenci, el dels petons si romanem a les fosques, el dels records si ens dirigeix la distancia.
I que ens entenguem.

Paraules

S'endú el vent, o això creiem, el ressò de les paraules. Paraules tendres, paraules dures, paraules compostes i simples.
Són paraules que marxen, paraules que venen, aquelles que naveguen per damunt les ones fins arribar mar endins. Les paraules han de servir per a unir a les persones, no per a distanciar-les com fa la tempesta amb un vaixell quan ho arrosega enmig de la inmensitat de l'oceà. I quelcom tan eteri com les paraules sempre queden, amb tanta força com ho fan els primers petons.

Estoic

Adesiara no cal perdre el temps.
Aquest privilegi es per a les  ànimes que passen per la vida en silenci, com ho fa la sorra quan escolta el mar. Entabanats al empassar-nos que tot s'eclipsa quan arranquem la primera pàgina del llibre, seguim avançant lectura perdent el punt cada cop. I tornem a començar,  reiteradament, tot i sabent que la part bona comença al segon capítol.

I després de converses sobre lluita i coratge encenc els llums i, suspicaç, em repeteixo que he sobreviscut a aquest món sòrdid perquè ho veig tot amb més nitidesa. Quants cops oblidem aquell moment, quan es fon la bombeta i el nostre entorn pretén romandre a les fosques


martes, 24 de enero de 2017

Albufera

No podem passar d'un "no" a un "sí" sense haver-hi un "potser" entremig. Tanmateix, de vegades prenem decisions que no estem preparats per assumir. Però, tant dóna el que jo et digui, finalment només importa el què tu penses. Pots esperar els senyals de l'univers, però això no farà que vulguis veure-les.

I així vaig adonar-me que cal valorar totes les coses, les que ens passen i les que fem. Vols peixos? Mulla't el cul. I no tinguis por, perquè el que ens ofega no és l'aigua, sinó romandre submergits en ella. 

sábado, 21 de enero de 2017

Fènix

És curiós com una xifra es converteix en una valoració vital. I no em refereixo a vital com a imprescindible, més aviat com a part de la vida. I és que vivim rodejats de percentatges, objectius, propòsits, barems i qualificacions.

Hi ha dies en els quals no trobes sentit ni en el que fas, ni en el que escoltes, ni en res del que et rodeja. Tot i així, la vida sempre t'ofereix alguna cosa, que per minúscula que sigui és el doble de dolça, i et fa oblidar la resta.

Com deia Beckett:

You must go on.
I can’t go on.
I'll go on.

jueves, 19 de enero de 2017

È (stè) tica

Va dir un cop Woody Allen que no hi ha res més avorrit que explicar-ho tot sobre un mateix. Però això no impedeix que vagin a veure les seves pel·lícules, que no són més que un reflex de la seva desordenada ment. Una frase que queda per a la prosperitat  i que no significa absolutament res. 

Ja no queda ètica i més aviat sobra estètica. Fem creure que canviem però en realitat seguim sent els mateixos, en la penombra. I és que l'ésser humà, apart de manipulador, ha nascut per a ser cruel. Si no, digues perquè és l'únic animal que mata pel simple fet de matar. I si no ets dels que intervé en els esdeveniments, has de saber que observar també és participar. 



viernes, 6 de enero de 2017

Vellut

Ets adicta, adicta a relacions impossibles, a desitjar emocions que no sents i a fingir ser com altres. Intentes que els homes de la teva vida s'obrin a tu, però de moment només has trobat una simplicitat avorrida. Potser perquè dubtes de la gent que busca la felicitat i confies en aquells que diuen que ja l'han trobat. I hauria de ser a l'inrevés.

Com diu Lynch: "si vols un peix petit queda't a la vorera, i si en vols un de gran hauràs d'entrar en lo profund de l'oceà".

domingo, 1 de enero de 2017

1

Un propòsit: estar en pau amb un mateix. Un despropòsit: pensar que serà fàcil. Hi ha moltes coses en joc: la tristesa, la decepció, l'orgull... I aleshores cridem al silenci i la llunyania. Així és com ha de ser. L'amor, quan és pur, ens despulla. És veure més enllà d'un cos, de la pell. Estimar una olor, una actitud, un afecte, un silenci, despertar-se al seu costat, el com ens mira, com ens toca... 

Just passa el temps i les coses tornen a lloc, les persones reapareixen i tot es veu d'un altre color. Ho podem assaborir una mica més dolç o simplement no trobar-hi cap gust, però lluny d'aquella amargor. 
Hauria de ser fàcil dir a algú que l'estimes i hauria de ser fàcil dir a algú que no ho fas.  Siguem sincers ni que faci mal. Aquest dolor es cura. El de la desconfiança, no es cura mai. 

Demanem perdó, perdonem, somriem i siguem humils. Tot allò que vivim, ho vivim aquí, en aquest món. Tot el que hem de dir, ho hem de dir ara i tot el que sentim, millor deixar-ho sortir. La mort no espera a ningú, a tots ens arribarà algun dia. El problema és que no sabem quin. Ha marxat massa gent que estimo aquest any... i no vaig poder acomiadar-me de cap, no els vaig poder dir que els estimo i que mai deixaria de fer-ho.

Que no se't faci tard a tu també.