miércoles, 19 de abril de 2017

Quinze

Et regalaria els meus diumenges, els matins a l'estació i les tardes al llit. Et regalaria els meus peus per a infinites passejades i els meus ulls per a que sapiguessis com et veig jo a tu. Et regalaria els dilluns, els dimarts i els dijous. Em regalaria als teus braços, a la teva veu i a la teva pell.
Si tingués quinze anys et regalaria tot i més. 

domingo, 9 de abril de 2017

Matins

M'he despertat sense que soni l'alarma fastigosa de cada matí. Tot i que tinc posat el tema de Yellow, odio que em trenqui el son.
Recordo un matí de ja fa anys. Era diumenge i allí estava ell. Havia parat la taula amb torrades i cafè amb llet. Em va abraçar mentre es preguntava en veu alta com era possible que sempre em llevés tan guapa, ja que normalment la gent està horrible quan es lleva.
Allò era amor, suposo.
I ara, totes aquelles sensacions que adorava, em fan por o m'avorreixen, menys en aquelles estones quan em desvetllo a mitjanit o quan veig aquelles fotografies que plasmen la felicitat entre dues persones. I em poso capritxosa clamant "jo també vull!".
Fins que sona de nou Yellow i penso: tenir el llit per mi sola, tampoc és tan horrible.

domingo, 2 de abril de 2017

Aventures

Contemplava els meus ulls famèlics d'amor i els atipava amb petons, acaronant sense presses cada mil·límetre de la meva pell endurida amb els anys i pels desenganys.
I per un moment vaig oblidar-me de la persona que seré i de la que era, centrant-me en un sol segon: aquell en el que ens miràvem com es miren les coses que són més grans que nosaltres, nuus, abraçats i amb el desitg de tornar-nos a veure.
Amb la confiança arrelada, com si ja ens coneguèssim de fa temps.

Llamins

Que fer-nos promeses no ens farà ser més nostres, però sí el copsar qualsevol altre idioma quan no trobem paraules.
El de les mans si quedem muts, el de la mirada si mana el silenci, el dels petons si romanem a les fosques, el dels records si ens dirigeix la distancia.
I que ens entenguem.

Paraules

S'endú el vent, o això creiem, el ressò de les paraules. Paraules tendres, paraules dures, paraules compostes i simples.
Són paraules que marxen, paraules que venen, aquelles que naveguen per damunt les ones fins arribar mar endins. Les paraules han de servir per a unir a les persones, no per a distanciar-les com fa la tempesta amb un vaixell quan ho arrosega enmig de la inmensitat de l'oceà. I quelcom tan eteri com les paraules sempre queden, amb tanta força com ho fan els primers petons.

Estoic

Adesiara no cal perdre el temps.
Aquest privilegi es per a les  ànimes que passen per la vida en silenci, com ho fa la sorra quan escolta el mar. Entabanats al empassar-nos que tot s'eclipsa quan arranquem la primera pàgina del llibre, seguim avançant lectura perdent el punt cada cop. I tornem a començar,  reiteradament, tot i sabent que la part bona comença al segon capítol.

I després de converses sobre lluita i coratge encenc els llums i, suspicaç, em repeteixo que he sobreviscut a aquest món sòrdid perquè ho veig tot amb més nitidesa. Quants cops oblidem aquell moment, quan es fon la bombeta i el nostre entorn pretén romandre a les fosques